vocabulari genetic

-Genotip: Dotació genetica d'un individu, tant si es manifesta con si no.
-Fenotip: El conjunt de alels que manifestan.
-Gen: El tros de ADN que te la informació per formar una proteina.
-Alelo: Les diferents varietats d'un gens.
-Homozigot:respecte a un gen específic, significa que té dues còpies idèntiques d'aquest gen per un tret donat en els dos cromosomes homòlegs (per exemple, un genotip és AA o aa). Aquestes cèl·lules o organismes.
-Heterozigot:és en genètica un individu diploide que per un gen donat , té en cada un dels dos cromosomes homòlegs un al·lel diferent, (s'expressa, per ex.: Aa), que té dues formes diferents d'un gen en particular; cadascuna heretada de cadascun dels progenitors.
-Haploide:és una fase cel·lular dins del cicle vital de molts eucariotes. Es caracteritza per la presència d'un sól joc de cada cromosoma a diferència de les diploides, que en tenen dos. Aquesta és una de les característiques principals dels gàmetes, que en fusionar-se durant la fecundació adquireixen els dos jocs necessaris per a l'organisme que originen.
-Diploide:són aquelles que contenen dues còpies semblants de cada cromosoma, a diferència de les haploides, que en contenen un sol joc. La gran majoria de cèl·lules dels organismes eucariotes, que inclouen animals i plantes, són diploides, fet que els dóna un gran avantatge davant la selecció natural, perquè els errors en el material genètic queden compensats més fàcilment per la segona còpia, donant lloc a al·lels diferents i la coneguda herència mendeliana.
-Gen letal:L'herència paradominant és un defecte genètic, letal pels individus homocigots en aquell gen concret. Els heterocigots seran portadors de la malaltia però no n'estaran afectes
-Cariotip:és el patró cromosòmic d'una espècie expressat a través d'un codi, establert per conveni, que descriu les característiques dels seus cromosomes. Donat que a l'àmbit clínic sol funcionar, el concepte de cariotip s'usa amb freqüència per referir a un cariograma, el qual és un esquema, foto o dibuix dels cromosomes d'una cèl·lula metafàsica ordenats d'acord a la seva morfologia i mida, que estan caracteritzats i representen a tots els individus d'una espècie.

1. L'ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA
1. Estructura química 
Davant de la impossibilitat d'accedir directament a l'interior de la Terra, l'estudi del seu interior es fa per mètodes indirectes, que consistixen, bàsicament, en mesures de característiques físiques del la Terra en el seu conjunt.

• Les capes terrestres són, de fora a dins: 

1. Corteza:és la capa més fina i irregular. Sòlida. El seu grossària varia des de 5 km davall els fons oceànics fins més de 70 km en alguns punts dels continents. És la menys densa, formada per elements químics lleugers, com l'oxigen, carboni, silici, etc. El seu límit amb la següent capa forma la discontinuïtat de Mohorovicic (és una zona de transició entre l'escorça i el mantell terrestre. Apareix a una profunditat mitjana d'uns 35 km, podent trobar-se a 70 km de profunditat sota els continents, o tan sols a 10 km sota dels oceans. Es posa en relleu quan les ones P i S augmenten bruscament la seva velocitat). 
2. Manto: més uniforme que la Corfa i molt més gros. El seu límit se situa a 2900 km comptat des de la superfície mitjana. Es troba en estat sòlid encara que té una certa plasticitat. Està compost per elements més densos, com són el ferro i el magnesi, encara que també posseïx importants quantitats de silici, formant una roca característica denominada peridotita. El seu límit amb el Nucli forma la discontinuïtat de Gutenberg (és la divisió entre el mantell i el nucli de laTerra, situada a uns 2.900 km de profunditat. Es caracteritza per no ser travessada per les ones sísmiques S i fer disminuir la velocitat de les ones sísmiques P de 13 a 8 km/s. És una de les capes més primes de la Terra). Posseïx dos parts diferenciades i separades per la discontinuïtat de Repetti (i dividix en dos parts: - manto superior (200-700 km) - compost per materials més rics donen Fe, Mg i Al que la corfa - manto inferior (700-2.900 km) - es posseïxen poques dades d'esta zona Inge Lehmann va ser una sismòloga danesa. Junt amb Wiechert va descobrir que el nucli terrestre té una part sòlida en l'interior del nucli liquide. Per este descobriment, la separació entre els nuclis sòlid i liquide és denominada discontinuïtat de Lehmann) a 670 km de profunditat: El Manto superior en què es  produïxen terratrémols i el Manto inferior, més dens a causa d'un canvi en l'estructura dels silicatos.
3. Nucli: És molt dens. Compost bàsicament per ferro, níquel i sofre, semblant a un tipus de material denominat troilita, trobat en alguns meteorits que han caigut a la Terra  i les propietats físiques de la qual coincidixen amb les mesures per a esta capa terrestre. El Nucli extern es troba en estat líquid, la qual cosa sabem perquè les "ondas s" desapareixen en ell. El seu límit, situat a 5100 km, es denomina discontinuïtat de Wiechert o Lehman (Va ser descobert en 1936 per la sismòloga danesa Inge Lehmann. Es troba a una profunditat mitjana de 5155 km, dada que no es va establir amb precisió fins a principis de la dècada de 1960). A partir d'esta discontinuïtat apareix el Nucli intern, sòlid, de major densitat i menys sofre. Forma la part central del planeta

2. Estructura dinámica

•  La diferència s'amb respecte el model geoquímic es referix fonamentalment a les seues capes més externes.

1. Litosfera: és la capa més superficial, corresponent a la totalitat de la Corfa i la part més superficial del manto que es desplaça solidàriament ella. La seua profunditat és variable,podent aconseguir uns 200 km de profunditat. És rígida i en ella la calor interna es propaga per conducció. Forma part activa en la convecció del Manto.
2. Manto Sublitosférico: format per la resta del Manto que es troba davall la Litosfera. Es troba en convecció. Els seus corrents ascendents coincidixen amb les zones de dorsal, i els seus corrents descendents amb les zones de subducció. En el contacte amb el Nucli presenta un nivell de transició denominat D'' a què s'incorporen les restes de la Litosfera. 
3. Nucli (o Endosfera) : és la font de la calor interna. La seua part més externa es troba fosa i en convecció mentres que la seua part interna és sòlida i transmet la calor per conducció. El nucli és el responsable de la generació del camp magnètic terrestre.

Biografia
http://recursos.cnice.mec.es/biosfera/alumno/4ESO/MedioNatural1I/contenido1.htm
https://es.wikipedia.org/wiki
http://www.academia.edu/8323899/Discontinuidades_de_la_geosfera

LES ROQUES 
Les roques són agregats de minerals que formen l'escorça terrestre i la composició i textura del qual és regular (més o menys constant) dins d'un volum determinat, (més o menys gran) . Tres observacions: 
-Dins de les roques es distingixen: minerals essencials i accidentals. 
-Les roques poden estar formades per un sol mineral, sempre que tinga una extensió suficient. -Les roques no tenen per que ser un material compacte
Roques ígneas
 Se formen gràcies a la solidificació del magma, una massa mineral fosa que inclou volàtils i gasos disueltos. El procés és lent, quan ocorre en les profunditats de la corfa, o més ràpid, si succeïx en la superfície. El resultat en el primer cas són roques plutòniques o intrusives, formades per vidres grossos i recognoscibles, o roques volcàniques o extrusivas, quan el magma arriba a la superfície, convertit en lava per desgasificació.

Les estructures originals de les roques ígnies són:

• els plutons, formes massives originades a gran profunditat;
• els dics, constituïts en el subsòl com farcits d'esquerdes;
• les colades volcàniques, mantells de lava refredada a la superfície

Roques sedimentaries

Les roques sedimentàries es formen a les conques sedimentàries, les concavitats del terreny on els materials arrossegats per l'erosió són conduïts amb ajuda de la gravetat. Les estructures originals de les roques sedimentàries es diuen estrats, capes formades per diferents dipòsits, que constitueixen formacions a vegades d'una gran potència o gruix.

La coberta de roques sedimentàries de l'escorça terrestre continental és molt extensa, però la contribució total de les roques sedimentàries s'estima que només el 8% del volum total de l'escorça. Les roques sedimentàries són només una fina capa sobre una escorça composta principalment de roques ígnies i metamòrfiques

Tipus diferents de roques sedimentàries

• Roques clàstiques
• Carbonats
• Roques de deposició química
• Roques organògenes
• Roques piroclàstiques

Roques metamorfiques

Les roques metamòrfiques abunden en zones profundes de l'escorça, per sobre del sòcol magmàtic. Tendeixen a distribuir-se classificades en zones, diferents segons el grau de metamorfisme assolit, segons la influència del factor implicat. Per exemple, quan la causa és la calor alliberat per una bossa de magma, les roques formen una aurèola amb zones concèntriques al voltant del plutó magmàtic. Moltes roques metamòrfiques mostren els efectes de determinades pressions dirigides, que fan evolucionar els minerals i es disposen de manera més laminar, i prenen un aspecte de fulla. Exemples de roques metamòrfiques, són les pissarres, els marbres o les quarsites

BIOGRAFIA:
http://thales.cica.es/rd/Recursos/rd99/ed99-0597-04/apuntes/edafo/rocas.htm
https://ca.wikipedia.org/wiki/Roca

Fecundació in vitro
La fecundació in vitro és una tècnica per la qual la fecundació dels ovòcits pels espermatozoides es realitza fora del cos de la mare. La FIV és el principal tractament per l'esterilitat quan altres mètodes de reproducció assistida no han tingut èxit. El procés implica el control hormonal del procés ovulatori, extraient un o diversos oòcits dels ovaris materns, per permetre que siguin fecundats per espermatozoides en un mitjà líquid. L'ovòcit fecundat pot llavors ser transferit a l'úter de la dona, en vista que faci niu en l'úter i continuï el seu desenvolupament fins al part.

TIPUS DE INSEMINACIÓ:
Depenent de la procedència del semen, i del lloc del tracte femení on es dipositin els espermatozoides, existeixen diferents tipus d'inseminació:
1.Segons la procedència del semen:
I.A. Conjugal (IAC), quan el semen procedeix del marit.
I.A. Donant (IAD), quan el semen procedeix d'un donant anònim.
2.Segons el lloc on es dipositin els espermatozoides:
I.A. Paracervical, quan es deixen al canal cervical

I.A. Intrauterina, quan es deixen a l'interior de l'úter.

METODES

1.   estimulació ovàrica:Prèviament a la fecundació in vitro, generalment en el tercer dia de la menstruació s'estimula el desenvolupament de fol·licles múltiples en els ovaris mitjançant tractaments hormonals. En la majoria de les pacients s'empren injeccions de gonadotropines, realitzant controls freqüents dels nivells d'estradiol, i del creixement fol·licular mitjançant ultrasonografia ginecològica. Normalment es necessiten 10 dies d'injeccions
2.   Extracció d'ovòcits:Quan es considera que la maduració dels fol·licles és adequada, s'administra a la pacient gonadotropina coriònica humana o algun agonista de la GnRH. La primera actua com un anàleg de l'hormona luteïnitzant; mentre que la segona indueix un tret de la pròpia hormona luteïnitzant. En qualsevol dels casos, el medicament provocarà l'ovulació al voltant de 36 hores després de la injecció, però el procediment d'extracció té lloc just abans que això passi.
3.   fecundació:Un cop al laboratori, els complexos cúmul corona oòcit extrets es renten enmig Hepes per mantenir el pH, retallant les cèl·lules de la granulosa que els envolten i preparant-los per la fecundació. Els oòcits han de romandre almenys 4 hores al incubador fins a la seva inseminació, és a dir, aproximadament 40 hores després de la inducció de l'ovulació que seria el moment de l'ovulació espontània.
4.   Cultiu d'embrions:Un cop s'ha obtingut un zigot, aquest és conreat per promoure la seva divisió cel·lular i creixement per donar lloc a un embrió. Aquest cultiu dura entre 2 i 5 dies, i és molt important que es dugui a terme en les condicions òptimes per a l'embrió, ja que d'això dependrà la seva qualitat i la taxa d'implantació del mateix quan sigui transferit a un úter. Perquè el creixement de l'embrió es dugui a terme en les millors condicions possibles s'utilitzen diferents tipus de medi de cultiu
5.  Laboratori de FIV: S'utiliza un laboratori normal.
6. selecció:els experts examinen la simetria de l'embrió, la integritat estructural de les seves cèl·lules i el creixement general entre dos i cinc dies després de la fecundació. Ara els científics estan començant a analitzar no només l'embrió, sinó també el mitjà en què creix. Alguns centres estan utilitzant anàlisis químiques i fórmules matemàtiques per crear una "empremta metabòlica" d'un embrió sa, que podria utilitzar-se com baròmetre per estimar el potencial de supervivència d'un embrió.
7. Avaluació de la qualitat embrionària:L'objectiu de la fecundació in vitro és seleccionar i transferir un bon embrió per a això se segueixen els Criteris de Valoració morfològics d'oòcits, Embrions primerencs i blastòcits Humans recollits en el consens ASEBIR. Aquest consens s'ha establert estudiant característiques morfològiques dels embrions i determinant la seva capacitat d'implantació.
8. Transferència d'embrions:Els embrions es puntuen pel embriòleg segons el nombre de cèl·lules, la paritat del creixement, el grau de fragmentació, l'estat del citoplasma ... Normalment, per millorar les possibilitats d'implantació i embaràs, es transfereixen diversos embrions simultàniament. El nombre d'embrions que es transfereixen depèn del nombre disponible, l'edat de la dona, consideracions diagnòstiques i limitacions legals

BIBLIOGRAFIA
-http://www.monografias.com/trabajos18/tecnicas-fecundacion/tecnicas-fecundacion.shtml#ixzz3pUuLsfSd
-https://es.wikipedia.org/wiki/Fecundaci%C3%B3n_in_vitro

Els minerals
Un mineral és un sòlid homogeni que es presenta de manera natural i que ha estat format com a resultat de la interacció de processos geològics tant de tipus físic com químic. Els minerals es caracteritzen per formar una estructura cristal·lina és a dir una estructura interna molt ordenada i una composició química i unes propietats físiques determinades i constants.



Classificació química
La classificació química divideix els minerals en grups segons els seus compostos químics.
1.- Elements nadius: són els que es troben a la natura en estat lliure, pur o natiu, sense combinar o formar compostos químics. Exemples: or, plata, sofre, diamant.
2.- Sulfurs: compostos de diversos minerals combinats amb el sofre. Exemples: pirita, galena, blenda, cinabri.
3.- sulfosals: minerals compostos de plom, plata i coure combinats amb sofre i algun altre mineral com l'arsènic, bismut o antimoni. Exemples: pirargirita, proustita.
4.- Òxids: producte de la combinació de l'oxigen amb un element. Exemples: oligisto, corindó, cassiterita, bauxita.
5.- Halurs: compostos d'un halogen amb un altre element, com el clor, fluor, iode o brom. Exemples: sal comuna, halita.
6.- Carbonats: sals derivades de la combinació de l'àcid carbònic i un metall. Exemples: calcita, atzurita, marbre, malaquita.
7.- Nitrats: sals derivades de l'àcid nítric. Exemples: nitrat sòdic (o de Xile), salnitre o nitrat potàssic.
8.- Borats: constituïts per sals minerals o èsters de l'àcid bòric. Exemples: borax, rasorita.
9.- Fosfats, arseniats i vanadatos: sals o èsters de l'àcid fosfòric, arsènic i vanadi. Exemples: apatita, turquesa, piromorfita.
10.- Sulfats: sals o èsters de l'àcid sulfúric. Exemples: guix, anhidrita, barita.
11.- Cromatos, volframatos i molibdats: compostos de crom, molibeno o wolframi. Exemples: wolframita, crocoita.
12.- Silicats: sals d'àcid silícic, els compostos fonamentals de la litosfera, formant el 95% de l'escorça terrestre. Exemples: sílice, feldspat, mica, quars, piroxè, talc, argila.
13.- Minerals radioactius: compostos d'elements emissors de radiació. Exemples: uraninita, torianita, torita

Bibliografia:https://ca.wikipedia.org/wiki/Mineral
http://www.astromia.com/tierraluna/cristales.htm

MÈTODE SÍSMIC

La Tomografia Sísmica és un mètode recent que està permetent un gran avanç en el coneixement de l'interior de la Terra i no hi ha dubte que, en principi, és perfectament aplicable a altres cossos planetaris. Es basa en l'estudi de la propagació de les ones sísmiques per l'interior del planeta, utilitzant sismògrafs (aparells registradors de terratrémols) digitals d'alta sensibilitat distribuïts en una atapeïda xarxa per la superfície. Les dades sísmiques d'un gran nombre de terratrémols, registrats en una gran quantitat de sismògrafs, es graven en suport informàtic, s'emmagatzemen i se sotmeten al processament de potents ordenadores.Se tracta de localitzar anomalies en la velocitat de les ones sísmiques que, procedents de direccions dispars, travessen una zona a una profunditat donada. Estes anomalies es deuen a canvis de temperatura, d'estat físic i de composició de l'interior de la Terra i, al ser processades per l'ordinador, s'obté una "imagen" de les profunditats del planeta, és a dir, una reconstrucció tridimensional de l'estat tèrmic i les anisotropies existents en el manto i regions adjacents. Esta tècnica és anàloga a l'escàner o TAC usat en medicina, llevat que empra ones sísmiques en lloc dóna rajos X.

Basat en l'estudi de la propagació de les ones sismiques originades pels terratremols o mitjançant explosions controlades, la seua importanciaradica que proporcionen informació sobre l'estructura interna o divisio de capes, de la geosfera.Les ohnes sismiques son detectades per un aparell anomenat sismograf, aquestes ones poden ser:

PRIMARIES (P): son les mes rapides i es propaguen per solids i liquids

SECUNDARIES(S): son lentes i es propaguen en solids.

SUPERFICIALS (L): son llargues i son causants dels efectes desastrosos dels terratremols perque sacsen horitzontalment els edificis i obres.

BIBLIOGRAFIA:Llibre de BIOLOGIA I GEOLOGIA 1ª BACHILLERAT.
:http://www.redescepalcala.org/ciencias1/astronomia/recursos_didacticos_marte/interior_marte/interior_marte_tomografia.sismica.htm