vocabulari genetic

-Genotip: Dotació genetica d'un individu, tant si es manifesta con si no.
-Fenotip: El conjunt de alels que manifestan.
-Gen: El tros de ADN que te la informació per formar una proteina.
-Alelo: Les diferents varietats d'un gens.
-Homozigot:respecte a un gen específic, significa que té dues còpies idèntiques d'aquest gen per un tret donat en els dos cromosomes homòlegs (per exemple, un genotip és AA o aa). Aquestes cèl·lules o organismes.
-Heterozigot:és en genètica un individu diploide que per un gen donat , té en cada un dels dos cromosomes homòlegs un al·lel diferent, (s'expressa, per ex.: Aa), que té dues formes diferents d'un gen en particular; cadascuna heretada de cadascun dels progenitors.
-Haploide:és una fase cel·lular dins del cicle vital de molts eucariotes. Es caracteritza per la presència d'un sól joc de cada cromosoma a diferència de les diploides, que en tenen dos. Aquesta és una de les característiques principals dels gàmetes, que en fusionar-se durant la fecundació adquireixen els dos jocs necessaris per a l'organisme que originen.
-Diploide:són aquelles que contenen dues còpies semblants de cada cromosoma, a diferència de les haploides, que en contenen un sol joc. La gran majoria de cèl·lules dels organismes eucariotes, que inclouen animals i plantes, són diploides, fet que els dóna un gran avantatge davant la selecció natural, perquè els errors en el material genètic queden compensats més fàcilment per la segona còpia, donant lloc a al·lels diferents i la coneguda herència mendeliana.
-Gen letal:L'herència paradominant és un defecte genètic, letal pels individus homocigots en aquell gen concret. Els heterocigots seran portadors de la malaltia però no n'estaran afectes
-Cariotip:és el patró cromosòmic d'una espècie expressat a través d'un codi, establert per conveni, que descriu les característiques dels seus cromosomes. Donat que a l'àmbit clínic sol funcionar, el concepte de cariotip s'usa amb freqüència per referir a un cariograma, el qual és un esquema, foto o dibuix dels cromosomes d'una cèl·lula metafàsica ordenats d'acord a la seva morfologia i mida, que estan caracteritzats i representen a tots els individus d'una espècie.

1. L'ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA
1. Estructura química 
Davant de la impossibilitat d'accedir directament a l'interior de la Terra, l'estudi del seu interior es fa per mètodes indirectes, que consistixen, bàsicament, en mesures de característiques físiques del la Terra en el seu conjunt.

• Les capes terrestres són, de fora a dins: 

1. Corteza:és la capa més fina i irregular. Sòlida. El seu grossària varia des de 5 km davall els fons oceànics fins més de 70 km en alguns punts dels continents. És la menys densa, formada per elements químics lleugers, com l'oxigen, carboni, silici, etc. El seu límit amb la següent capa forma la discontinuïtat de Mohorovicic (és una zona de transició entre l'escorça i el mantell terrestre. Apareix a una profunditat mitjana d'uns 35 km, podent trobar-se a 70 km de profunditat sota els continents, o tan sols a 10 km sota dels oceans. Es posa en relleu quan les ones P i S augmenten bruscament la seva velocitat). 
2. Manto: més uniforme que la Corfa i molt més gros. El seu límit se situa a 2900 km comptat des de la superfície mitjana. Es troba en estat sòlid encara que té una certa plasticitat. Està compost per elements més densos, com són el ferro i el magnesi, encara que també posseïx importants quantitats de silici, formant una roca característica denominada peridotita. El seu límit amb el Nucli forma la discontinuïtat de Gutenberg (és la divisió entre el mantell i el nucli de laTerra, situada a uns 2.900 km de profunditat. Es caracteritza per no ser travessada per les ones sísmiques S i fer disminuir la velocitat de les ones sísmiques P de 13 a 8 km/s. És una de les capes més primes de la Terra). Posseïx dos parts diferenciades i separades per la discontinuïtat de Repetti (i dividix en dos parts: - manto superior (200-700 km) - compost per materials més rics donen Fe, Mg i Al que la corfa - manto inferior (700-2.900 km) - es posseïxen poques dades d'esta zona Inge Lehmann va ser una sismòloga danesa. Junt amb Wiechert va descobrir que el nucli terrestre té una part sòlida en l'interior del nucli liquide. Per este descobriment, la separació entre els nuclis sòlid i liquide és denominada discontinuïtat de Lehmann) a 670 km de profunditat: El Manto superior en què es  produïxen terratrémols i el Manto inferior, més dens a causa d'un canvi en l'estructura dels silicatos.
3. Nucli: És molt dens. Compost bàsicament per ferro, níquel i sofre, semblant a un tipus de material denominat troilita, trobat en alguns meteorits que han caigut a la Terra  i les propietats físiques de la qual coincidixen amb les mesures per a esta capa terrestre. El Nucli extern es troba en estat líquid, la qual cosa sabem perquè les "ondas s" desapareixen en ell. El seu límit, situat a 5100 km, es denomina discontinuïtat de Wiechert o Lehman (Va ser descobert en 1936 per la sismòloga danesa Inge Lehmann. Es troba a una profunditat mitjana de 5155 km, dada que no es va establir amb precisió fins a principis de la dècada de 1960). A partir d'esta discontinuïtat apareix el Nucli intern, sòlid, de major densitat i menys sofre. Forma la part central del planeta

2. Estructura dinámica

•  La diferència s'amb respecte el model geoquímic es referix fonamentalment a les seues capes més externes.

1. Litosfera: és la capa més superficial, corresponent a la totalitat de la Corfa i la part més superficial del manto que es desplaça solidàriament ella. La seua profunditat és variable,podent aconseguir uns 200 km de profunditat. És rígida i en ella la calor interna es propaga per conducció. Forma part activa en la convecció del Manto.
2. Manto Sublitosférico: format per la resta del Manto que es troba davall la Litosfera. Es troba en convecció. Els seus corrents ascendents coincidixen amb les zones de dorsal, i els seus corrents descendents amb les zones de subducció. En el contacte amb el Nucli presenta un nivell de transició denominat D'' a què s'incorporen les restes de la Litosfera. 
3. Nucli (o Endosfera) : és la font de la calor interna. La seua part més externa es troba fosa i en convecció mentres que la seua part interna és sòlida i transmet la calor per conducció. El nucli és el responsable de la generació del camp magnètic terrestre.

Biografia
http://recursos.cnice.mec.es/biosfera/alumno/4ESO/MedioNatural1I/contenido1.htm
https://es.wikipedia.org/wiki
http://www.academia.edu/8323899/Discontinuidades_de_la_geosfera

LES ROQUES 
Les roques són agregats de minerals que formen l'escorça terrestre i la composició i textura del qual és regular (més o menys constant) dins d'un volum determinat, (més o menys gran) . Tres observacions: 
-Dins de les roques es distingixen: minerals essencials i accidentals. 
-Les roques poden estar formades per un sol mineral, sempre que tinga una extensió suficient. -Les roques no tenen per que ser un material compacte
Roques ígneas
 Se formen gràcies a la solidificació del magma, una massa mineral fosa que inclou volàtils i gasos disueltos. El procés és lent, quan ocorre en les profunditats de la corfa, o més ràpid, si succeïx en la superfície. El resultat en el primer cas són roques plutòniques o intrusives, formades per vidres grossos i recognoscibles, o roques volcàniques o extrusivas, quan el magma arriba a la superfície, convertit en lava per desgasificació.

Les estructures originals de les roques ígnies són:

• els plutons, formes massives originades a gran profunditat;
• els dics, constituïts en el subsòl com farcits d'esquerdes;
• les colades volcàniques, mantells de lava refredada a la superfície

Roques sedimentaries

Les roques sedimentàries es formen a les conques sedimentàries, les concavitats del terreny on els materials arrossegats per l'erosió són conduïts amb ajuda de la gravetat. Les estructures originals de les roques sedimentàries es diuen estrats, capes formades per diferents dipòsits, que constitueixen formacions a vegades d'una gran potència o gruix.

La coberta de roques sedimentàries de l'escorça terrestre continental és molt extensa, però la contribució total de les roques sedimentàries s'estima que només el 8% del volum total de l'escorça. Les roques sedimentàries són només una fina capa sobre una escorça composta principalment de roques ígnies i metamòrfiques

Tipus diferents de roques sedimentàries

• Roques clàstiques
• Carbonats
• Roques de deposició química
• Roques organògenes
• Roques piroclàstiques

Roques metamorfiques

Les roques metamòrfiques abunden en zones profundes de l'escorça, per sobre del sòcol magmàtic. Tendeixen a distribuir-se classificades en zones, diferents segons el grau de metamorfisme assolit, segons la influència del factor implicat. Per exemple, quan la causa és la calor alliberat per una bossa de magma, les roques formen una aurèola amb zones concèntriques al voltant del plutó magmàtic. Moltes roques metamòrfiques mostren els efectes de determinades pressions dirigides, que fan evolucionar els minerals i es disposen de manera més laminar, i prenen un aspecte de fulla. Exemples de roques metamòrfiques, són les pissarres, els marbres o les quarsites

BIOGRAFIA:
http://thales.cica.es/rd/Recursos/rd99/ed99-0597-04/apuntes/edafo/rocas.htm
https://ca.wikipedia.org/wiki/Roca